EL ENCANTS (carta de Moises de pablo al Diari de Girona)

“Grups antològics de casa nostra amb menys glamur, com els banyolins Kitsch, mai han gaudit de tantes oportunitats i ressonància mediàtica”

MOISÈS DE PABLO
Vivim una època de contrastos, mentre tenim els indignats, joves i grans que s’emprenyen per les llacunes i mancances de la nostra societat, ben desigual i tantes vegades hipòcrita, una representació dels joves cristians del món s’han citat a Madrid per celebrar una trobada, que és, sobretot, una celebració de la seva fe i una modernització de façana del discurs catòlic per tal de trobar més vocacions. Un, amb tots els respectes, pot creure que sembla de persona més conscienciada ser més crític amb la jerarquia catòlica o sobre el paper migrat de la dona en l’esmentada jerarquia. I que potser un esforç recaptador per ajudar Somàlia o Haití estaria més d’acord amb l’esperit de Jesús: és clar que aquesta és només una visió.

Enfront dels indignats, els encantats. Mentre alguns es preocupen perquè la Lliga de futbol de les estrelles perilli, i no puguem disfrutar dels grans jugadors que participen en el campionat, d’altres respiren per dins davant la possibilitat que el futbol no domini totes les converses i que aquest xoc de civilitzacions representat per Mourinho-Guardiola, quedi aparcat una temporadeta, davant d’una competició en la qual sembla que els clubs tinguin màniga ampla per comprar i comprar, i gairebé ningú es preocupi de quins calés i quins dèficits hi ha darrere dels grans clubs de futbol, que són un decorat de cartró pedra, molt maco i molt glamurós, però que amaga punts negres evidents, i perillosos, ben allunyats de l’esperit de l’esport i de la feina feta en comú. Tot depèn del prisma des del qual mirem les coses, és evident.
Mentre alguns consideren els Manel la gran representació de la música catalana, quinta essència de la modernitat més rabiosa, fills putatius  d’en Sisa, d’altres veuen en ells un grup de moda de posades en directe sonses, amb un folk d’una altra època de qualitat musical i vocal més aviat migrada, amb tornades enganxoses i cops d’efecte literaris interessants, però que poc justifiquen aquesta nova fama galàctica d’aquests nois, mentre que grups antològics de casa nostra amb menys glamur, com els banyolins Kitsch, mai han gaudit de tantes oportunitats i ressonància mediàtica.
Però la vida es divideix entre els encantats i els indignats, la metàfora entre allò que té èxit, i allò que alguns voldrien que fos la realitat, enveges i misèries humanes a banda.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/24/encantats/510222.html

Kitsch al poble de Sords

Us deixem aquí un enllaç al blog de L’Hereu Riera EL DRET HUMÀ OBLIDAT: EL DRET D’HERÈNCIA UNIVERSAL on parlen de nosaltres.

Del 21 de desembre de 2008

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/112894

UN DEUTE HISTÒRIC (carta de Xavi Duran a La Vanguardia)

El grup banyolí Kitsch ja té 26 anys de vida. En tot aquest temps ha editat 16 discos (tots en català, tret d´algunes cançons en castellà, anglès i francès) i ha fet més de 200 concerts per tota la geografia catalana, Madrid, Comunitat Valenciana, Moscou, entre d’altres.

És cert que és un grup que ha passat desapercebut davant dels ulls de l’opinió pública en comparació amb formacions més conegudes com Sopa de Cabra, Sau, Els Pets, entre molts altres. Evident que els Kitsch tenen un estil més contundent, fosc i menys comercial, però són patrimoni de la cultura catalana i cal tenir-los en compte, igual que altres grups musicals.

Des del 1985 que segueixo aquest grup. El meu germà va comprar el seu primer disc i des d’aleshores sempre els he escoltat. Són músics que toquen per una necessitat vital i sense estar condicionats per les vendes i per les discogràfiques. En cada disc es reinventen i mai no cauen en el parany de repetir de manera constant els mateixos ritmes.

Per mi els Kitsch són el petit tresor de Catalunya. Dóna gust veure l’energia que tenen en directe i em sento orgullós de seguir un grup amb tants anys d’història, encara amb molt camí per recórrer i amb un important grup de seguidors fidels.

XAVI DURAN RAMÍREZ
29/08/2011

Barcelona

http://www.lavanguardia.com/20110829/54208091045/un-deute-historic.html

Premi Cerverí 2011 (Carta de Jaume Planas al Diari de Girona)

Jaume planas perxachs. blanes.
Com cada any, per votació popular, s´atorgarà el premi Cerverí a la millor lletra d´una cançó en català. Com és costum, no hi haurà sorpreses i guanyarà alguna peça que deu haver sonat sense parar en alguna emissora del gremi. Si fem memòria històrica, veurem que grans obres catalanes no van ser reconegudes per alguna raó o altra. Per exemple, tot un Josep Pla es va oposar a donar suport a la candidatura de La plaça del Diamant de la Rodoreda perquè tractava un tema encara massa candent: la guerra i la postguerra. Gràcies a en Joan Fuster (membre del mateix jurat del Sant Jordi d´aquell any) la novel·la va ser recomanada a l´editor Sales i aquest la va encertar publicant-la al Club editor.
El grup Kitsch, de Banyoles, en actiu des de fa més de 25 anys, reuneix un bon feix de lletres sublims. Mai guanyaran el Cerverí perquè les seves lletres tracten temes incòmodes per la societat. Si al gran Lou Reed se´l considera un escriptor per retratar el costat fosc i salvatge de la vida fent servir com a vehicle d´expressió el rock (que també és alta cultura) per parlar de depravacions, excessos, addiccions, tortures etc., etc., per què en Joan Pairó i en Lluís Costabella (el nucli dur de Kitsch des de sempre) no són alabats com uns dels millors lletristes rock del país?

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/26/cartes/510820.html

Ja tenim himne per a la temporada (carta de Jaume Planas al Diari de Girona)

Jaume Planas Perxachs. BLANES.
Si cada any els nois d´en Pep tenen una cançó per motivar-los abans de sortir a la gespa, d´aquestes que et posen els pèls de punta o et fan bullir la sang, jo els en proposo una en català (per a orgull nostre, cada cop n´hi ha més de la casa: Benvingut Cesc!) del grup banyolí Kitsch i que té la següent tornada: «Càstig càstig és el que necessites/ et convé disciplinar-te una mica/ càstig càstig és el que necessites / càstig, ordre i disciplina».
No cal esmentar a qui va dirigida. Els jugadors sortiran a escombrar el rival. La peça dels Kitsch es troba en el disc Kitsch IV, de 1994.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/25/cartes/510575.html