LLIBRE D’ESTILS (carta de Jaume Planas al Diari de Girona)

La tradició, s’ha de conèixer i respectar a fons. Cal saber col·locar a tothom en el lloc que li pertoca. Dins el nou pop català, la dominant musical és un pop tou d’arrels folkies que beu o s´inspira en artistes internacionals com Herman Düne. Les noves bandes d´ara, han superat a la generació anterior, la del rock en català dels noranta, en aconseguir unes lletres literàriament més depurades, amb una certa gràcia per dir o explicar segons què, evitant la ingenuïtat dels textos d´aquells artistes poc brillants que s´ofegaven en un AOR (rock orientat als adults, en el sentit pejoratiu del terme) poc estimulant.

Ara bé, sembla que els nous músics no tenen prou valor per aventurar-se a incorporar altres estils. Us presento un grup amb un llibre d’estil ampli: els Kitsch de Banyoles. En el seu immens llegat de més de 25 anys, hi trobareu de tot : pop fosc sofisticat amarat de guitarres cristal·lines, punk rock abrasiu i nerviüt i rock macerat pels anys amb mitjos temps crepitants sempre abrigant unes lletres diferents, el seu ADN, on pinten el món que ens envolta i descobreixen què ens fa tremolar.

Jaume Planas Perxachs. Blanes.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/22/recull-cartes-dels-lectors-del–diari-girona/509865.html

El valor de tenir valors (carta de Jaume Planas al Diari de Girona)


Jaume Planas Perxachs (Blanes)

Diuen els entesos que el futbol que practica el Barça és una obra d´art. Promouen que és producte de la Masia, on inculquen a les promeses del planter una sèrie de valors. En arribar a final de temporada, l´equip sabrà de veritat quin és el seu valor real o si s´ha sobrevalorat perquè els títols, el veritable barem de tot plegat, indicaran si cotitza a l´alta o a la baixa. Si es coronen, un publicista brillant s´empescarà una frase d´aquestes que engreixen l´ego de l´aficionat i li buiden un xic la cartera al comprar una samarreta amb el lema estampat a l´esquena. Si cau més d´un trofeu, els creatius, en un espai curt de temps, han de tenir inspiració Messiànica i parir una nova sentència sensacional.

Però no ens enganyem, aquests missatges que l´aficionat culer llueix amb orgull, només tenen un objectiu clar: enriquir la casa comercial que equipa el club. L´únic valor que representen aquests lemes és el preu elevat que marquen les etiquetes on s´esmenta la seva composició i també la seva procedència (de segur que no és made in Catalunya). Així doncs, hi ha artistes i comerciants. Creativitat a dojo i negocis rodons. I gent que et vol vendre gat per llebre donant una dimensió estratosfèrica al futbol, quan s´ha d´entendre que només és un entreteniment i les filosofades li són balderes.

La vida de l´artista és la vida de l´equilibrista, com canten els Kitsch de Banyoles, grup que des de fa un quart de segle crea una obra genuïna, minoritària i excelsa, allunyats dels corrents predominants i dels mitjans manipuladors. Això, senyors meus, sí que és art lligat a uns valors ferms.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/18/cartes-al-director/509064.html

VIES D’EXTINCIÓ (carta de Jaume Planas al Diari de Girona)

El nou pop català, amb un suposat o impostat adjectiu indie que li cueja, aspira a ser un fenomen com aquell boom del rock català dels noranta. Tots els grups fugiran d´etiquetes i voldran vendre´s com a únics però hi ha un denominador comú que fatiga: molts practiquen un pop càndid d´acústica desendollada. El públic que el segueix es creu cosmopolita d´oïda educada i gust refinat, vaja, uns moderns de pedra picada que com tota generació haurà de matar o renegar de la predecessora.
Mal que els pesi, tenen alguna cosa en comú amb aquell rock de comarques que va arribar a omplir el Sant Jordi. La primera concordança: en ambdues escenes han aparegut grups genials, algun de passable i una colla de cafres indigeribles.
La segona similitud: en les dues mogudes han brillat per damunt de la resta tres o quatre grups i a rebuf d´aquestes primeres espases, han sortit un fotimer de còpies barates.
La tercera semblança: el grup banyolí Kitsch ha rebut la mateixa poca atenció o suport pels mitjans tant en l´època pretèrita com en el present. Supervivents d´aquell rock mainstream de lletres que feien enrojolar (no totes), avui tampoc els difonen quan se suposa que haurien d´encaixar millor amb el públic expert (entès o més madur) que consumeix els nous grups catalans.
Us convido que redescobriu el seu rock fosc, que il·lumina els clarobscurs de les nostres ànimes.

jaume planas perxachs. blanes.

http://www.diaridegirona.cat/opinio/2011/08/13/cartes/508009.html

REIVINDICACIÓ I MILITÀNCIA (carta de Jaume Planas a la revista Benzina)

Una carta d’en Jaume Planas del 2007

REIVINDICACIÓ I MILITÀNCIA. Aquest és el títol de l’extensa carta que ens envia el lector Jaume Planas Perxachs des de Blanes.  «Calen més altaveus per a l’alta cultura catalana.
Els mitjans de comunicació en el seu vessant cultural estan dirigits pels mateixos popes de sempre, per les mateixes veus que es disfressen de cosmopolites amb ulleres de pasta, per perseguidors del darrer hype anunciat per la Mojo o els inrockuptibles francesos, per gent que dóna majoritàriament…

Teniu la carta sencera aquí: http://www.traces.uab.es/tracesbd/benzina/2007/benzina_a2007m5n15p4.pdf

Villaronga ‘versus’ Kitsch (carta de Jaume Planas a El Punt)

Algun dia, ben aviat arribarà, els meus herois de Banyoles, un grup de rock com una casa de pagès, aconseguiran parir el seu Pa negre: una obra artística que arribarà a tothom, sense abandonar les seves credencials. En Villaronga és un creador únic, ho demostren els films Tras el cristal, El mar… Si fa o no fa, podríem fer un símil amb la banda del Pla de l’Estany: mantenen una carrera immaculada després de 25 anys, una trajectòria exemplar on conflueixen els termes autosuficiència, exigència i austeritat. No fan música per a tietes. M’agradaria fer el paper de la Issona Passola. Per això els regalo el meu temps i les meves paraules per aconseguir una mínima visibilitat. Ells us oferiran el llegat musical de la més gran institució fosca del rock perpetuat a Catalunya.

Ara que ens volen vendre un nou boom, el del nou pop català, ara que tornen les vaques sagrades dels noranta omplint uns quants Sant Jordi que mai no ompliran els Manel, podeu tastar el grup de culte, maleït i menystingut de casa nostra (la qüestió és etiquetar i abusar d’adjectius a la manera d’en Pla).

Visca els Kitsch i en Villaronga. Visca els artistes fidels a una manera de ser i vestits d’un tret distintiu.

Blanes (Selva)

21/07/11   – JAUME PLANAS PERXACHS

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/436676-villaronga-versus-kitsch.html